Club de Lectura Feminista #3

mi-vida-enArribo a casa emocionada després de la sessió del Club de Lectura Feminista d’avui. Només puc pensar que ja en duem tres, i que ja només ens en queden dues -per sort, des de La Tribu es va afegir un llibre més, si no la que ve ja seria l’última!-. M’he sentit com en aquells grups de discussió que es mencionen tot sovint al llibre Mi vida en la carretera, de Gloria Steinem, el protagonista de la vetllada.

Abans que res, he de confessar que no m’he pogut acabar el llibre. Hi estic treballant, estic enganxada i m’apassiona la vida d’aquesta mena de súper-heroïna defensora de les minories. Sí, és una defensora de les races (tot i que potser no hauríem de parlar de races, la veritat és que en aquest tema sempre he tingut dubtes sobre el que ofèn, el que no ofèn, el que és biològicament correcte i el que és simplement realista), de les orientacions sexuals, i de les dones. Com, que les dones som una minoria? Però si som la meitat de la població! Ah, sí, però una minoria no té per què ser estrictament “un grup de persones numèricament minoritari”, sinó que aquí estem parlant d’un grup de persones que, històricament (i no tan històricament) ha estat poderosament minoritari. Això vol dir aquell(e)s a qui no s’ha escoltat, aquell(e)s a qui no s’ha tingut en compte, aquell(e)s que encara arrosseguen el pes d’haver estat sempre ciutadan(e)s de segona classe.

Llegeix més

Introvertits, no us amagueu!

Els introvertits tendeixen a recarregar energia passant temps sols. Estar durant llargues estones amb gent fa que gastin energia, sobretot si es tracta de grans grups.

Tothom ho tenia entès així?

Jo fins fa un temps pensava que els introvertits simplement eren gent més vergonyosa. I em sentia identificada, perquè associem els introvertits amb gent a qui li agrada estar sola, activitats individualistes com llegir o escriure i per a qui sortir de festa és més una obligació que un premi. Pensava que alguna cosa havia d’estar fent malament, o no entenia, i resulta que simplement és que gasto energia quan m’envolta molta gent. Això vol dir que tinc excusa, i la següent vegada que em vulgui escapar d’algun esdeveniment diré que sóc introvertida, com qui diu que té febre. És broma.

introvert.jpg

Llegeix més

Club de Lectura: generacions de dones

“Sorprendente y conmovedora. Narrada con un pulso apasionante Los abismos nos presenta la historia de tres generaciones de mujeres, de tres vidas de descubrimientos y de retos diarios, de sobresaltos que irrumpen y lo cambian todo. Una historia en la que la soledad, la incertidumbre y la pérdida se entremezclan con la tenacidad, con el amor y, sobre todo, con el asombro.”

los-abismosAixí se’ns presenta Los Abismos, el nostre llibre del mes, a la contraportada. Segur que si encara no el teniu, només amb aquestes paraules us entra la dèria per demanar-lo avui mateix a Expediciones Polares, editorial de la qual cada vegada estem més enamorades.

Des que aquest llibre va caure en les nostres mans (mentida, des que en vam llegir la descripció per internet) ens va atrapar la idea, no única ni nova, però sí encisadora, de “la història de tres generacions de dones”. Perquè, que potser no som el que ens han fet els qui venien abans que nosaltres?

Llegeix més

Descobrint un ídol

Per A o per B, Frida Kahlo mai m’havia cridat l’atenció. Si bé és cert que era de les poques dones -quan no l’única-, que ensenyen a l’institut quan es parla d’història de l’art, em semblava una figura llunyana i mai em va despertar prou interès com per a voler-ne saber més. Confesso que potser em semblava un ídol mainstream, i per això em tirava una mica enrere.

frida.jpg

Llegeix més

El País Basc en cinc perles

El País Basc és, ho reconec, una de les meves debilitats. El fet de poder trobar-hi una simbiosi perfecta entre tradició i modernitat o el fet mateix de poder veure les muntanyes i la mar des d’una ciutat cosmopolita fan que aquest lloc tingui un encant especial. Però avui no parlarem de gastronomia (tot i que és una de les millors del món) ni farem una guia turística amb recomanacions sobre hotels, restaurants i excursions. Us proposem pel·lícules, llibres i música sobre Euskadi que ens permeten fer una mirada sobre distints aspectes d’aquest territori petit però ple d’històries.

En una cançó: Lau Teilatu

Aquesta cançó d’Itoiz, versionada en aquest cas per Mikel Erentxun i Amaia Montero, és una de les cançons més populars que existeixen en euskera. I, per algun motiu, aquestes quatre teulades, resulten profundament emotives.

Llegeix més

Descobrint Iban Petit

iban .jpgCom ja sabeu, aquest mes el protagonista del Club de Lectura és Los Abismos, d’Iban Petit. Tot i que no havíem llegit mai res d’aquest autor donostiarra definit com un emprenedor incansable i un escriptor de vocació per l’editorial Expediciones Polares, el seu llibre ens va cridar l’atenció tan bon punt vam conèixer la seva existència. Però aquesta no es tracta de la primera novel·la de Petit, i és que ja té publicada Anotaciones Circulares, una història que parla de la cerca de la identitat pròpia, de la realització d’un mateix i del desig de llibertat; un llibre que, tard o d’hora, acabarem llegint segur.

Però avui volem compartir amb vosaltres un parell d’articles, perquè ens dóna la sensació que Iban Petit no para mai d’escriure i, el més important, escriu de tot. A la seva pàgina web podreu trobar-hi moltíssimes col·laboracions que ha fet amb diversos mitjans, i nosaltres volem comentar aquí les que més ens han agradat.

Llegeix més

Club de Lectura Feminista #2

Sin título-4Acabada ja la segona sessió del Club de Lectura Feminista de La Tribu, em disposo a fer-ne un resum, una petita crònica o un modest escrit, sempre subjectiu, és clar. Per divendres 4 de novembre ens havíem de llegir el que sembla ser el nou “hit” de la literatura nord-americana: las Chicas, d’Emma Cline, a qui no atorgaré adjectius com “la joveníssima” perquè:

  1. és més gran que jo
  2. si fos ella em molestaria que aquest fos l’adjectiu que sempre m’acompanyés
  3. Ben Brooks és més jove que ella i ha escrit un dels meus llibres preferits, així que estic acostumada a llegir millennials

Llegeix més

Cohen, un poeta inmortal

cohen

Des que se li va otorgar el Premi Nobel de Literatura a Bob Dylan s’ha posat sobre la taula un tema molt interessant: on és el límit entre la literatura i la música? Què és, en fi, fer poesia o ser poeta? Si algú tenia algun dubte amb Dylan que fer cançons és també escriure potser ho veu més clar amb Leonard Cohen. Algú que ha escrit lletres com Hallellujah, So long, Marianne o Suzanne no pot ser res més que un poeta tan autèntic com el que més. Cohen, és evident, recita tant com canta.

Llegeix més