La novel·la de la generació X

Hurra.jpg

No deu ser casualitat que el nom de Ben Brooks se senti cada dia més, a més llocs, de la boca de gent tan diferent. Per Sant Jordi, a la Central del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) tenia tota mena de gent esperant a la cua perquè li signés el llibre; gent amb pírcings i tatuatges, d’altres amb tacons, alguns que venien de firmar còmics, i nosaltres, clar. I és que si s’ha de destacar una sola cosa de les novel·les d’aquest autor britànic seria la facilitat per sentir empatia vers els seus protagonistes. La forma com s’obren al lector i expliquen les seves pors, la facilitat amb què es llegeix un pensament que gairebé sembla propi “El Facebook de Ellen ahora es la segunda cosa más triste de su muerte, seguido de cerca del hecho de que su conciencia haya desaparecido por completo de nuestro plano de realidad. Es un desfile de sentimientos extraños y falsos. No lo entiendo. No sé qué piensa esta gente que va a conseguir con sus «lo siento» y sus «besos». Todo el mundo quiere un pedazo de tristeza. Todo el mundo quiere sentirse afligido. Todo el mundo intenta superar a los demás.”

ben brooks

Al llarg del llibre constantment es té la impressió que el protagonista ens intenta dir alguna cosa, però que alhora ni tan sols ell sap què és això que ens vol dir. Com si amb cada acció, cada cervesa, cada ralla, cada bar, cada conversa estigués intentant explicar-nos qui és i per què és -o més aviat per què no és des que la seva germana s’ha suïcidat o, encara millor, per què no ha estat mai-.

Tot comença amb el suïcidi de la Ellen, això no és cap spoiler, la contraportada mateixa ho diu “Hurra por la hermana que salta desde un aparcamiento de varias plantas y lleva ropa interior sin combinar”. La família destrossada; l’ambient catastròfic d’un barri pobre de Gloucester; les drogues; l’alcohol; els somnis que no existeixen perquè van ser frustrats abans de néixer; l’amor, però l’amor de veritat que t’entela els ulls i et fa voler escapar i fer la volta al món amb ella perquè és la teva única salvació; tots aquests elements fan del personatge qui és, i probablement han fet de Ben Brooks l’autor que és avui.

Han comparat les seves novel·les amb la saga de Harry Potter, amb la diferència bàsica que en aquestes el mag està sempre massa begut per fer màgia. Hi ha opinions de tota mena, hi ha qui diu que Hurra és millor que Lolito però pitjor que Crezco, d’altres pensen que aquesta darrera ja els queda llunyana i que és massa semblant a les anteriors, qui amb cada llibre s’enamora més de Brooks o qui no pot suportar ni una frase d’ell. A títol personal, Hurra és un llibre magnífic, escrit des dels intestins -perquè un llibre així no es pot escriure de cap altra manera-, però Lolito potser perquè va ser el primer que vaig llegir; potser perquè només havia de suportar el dolor d’un personatge fet merda, i no de tota una família o potser perquè el meu moment vital coincidia una mica més amb el del personatge, em va agradar més.

cita hurraDe totes maneres tinc clar que llegiré tot el de Ben Brooks que em caigui a les mans. No sé si és la veu d’una generació, si els seus llibres són la trilogia millenial del caos, ni tan sols tinc clar (igual com ell) si viurà gaire més temps si segueix cremant etapes a aquest ritme, però si no deixa d’escriure amb aquesta sinceritat, no deixarà de valer la pena llegir-lo.

(A més, amb aquestes edicions que fa Blackie Books darrerament, és com per comprar-los només per decorar!)

-Wild

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s