Club de Lectura Feminista #3

mi-vida-enArribo a casa emocionada després de la sessió del Club de Lectura Feminista d’avui. Només puc pensar que ja en duem tres, i que ja només ens en queden dues -per sort, des de La Tribu es va afegir un llibre més, si no la que ve ja seria l’última!-. M’he sentit com en aquells grups de discussió que es mencionen tot sovint al llibre Mi vida en la carretera, de Gloria Steinem, el protagonista de la vetllada.

Abans que res, he de confessar que no m’he pogut acabar el llibre. Hi estic treballant, estic enganxada i m’apassiona la vida d’aquesta mena de súper-heroïna defensora de les minories. Sí, és una defensora de les races (tot i que potser no hauríem de parlar de races, la veritat és que en aquest tema sempre he tingut dubtes sobre el que ofèn, el que no ofèn, el que és biològicament correcte i el que és simplement realista), de les orientacions sexuals, i de les dones. Com, que les dones som una minoria? Però si som la meitat de la població! Ah, sí, però una minoria no té per què ser estrictament “un grup de persones numèricament minoritari”, sinó que aquí estem parlant d’un grup de persones que, històricament (i no tan històricament) ha estat poderosament minoritari. Això vol dir aquell(e)s a qui no s’ha escoltat, aquell(e)s a qui no s’ha tingut en compte, aquell(e)s que encara arrosseguen el pes d’haver estat sempre ciutadan(e)s de segona classe.

Per exemplificar això, em va agradar molt la situació que es va produir al principi de tot de la sessió. L’únic home del grup va dir que li havia semblat curiós un fragment en què Steinem -que ara no citaré, perquè encara no hi he arribat- explica que quan hi havia homes a les seves conferències o grups de discussió, les dones es tallaven molt més, i les converses no eren tan fluides com quan aquests no hi eren presents.

-Vosaltres també us sentiu així?

Suposo que volia dir si ens sentíem així perquè ell hi era. Després del Club de Lectura, va dir que es penedia d’haver-ho demanat, i jo, en canvi n’estava molt agraïda, perquè la seva reflexió em va fer pensar. En el Club de Lectura Feminista, en concret, crec que el fet que hi hagi un home (i dic un, perquè si fossin molts, segur que canviaria la cosa), no ens afecta; al contrari, ens empodera. Inconscientment assumim -o assumeixo, deixeu-me que parli només per a mi i no doni per fet que tothom se sent igual- que, pel fet de ser allà, ha firmat una mena de contracte amb lleis no escrites segons les quals respectarà tot el que diguem.

Ara, en qualsevol altre context, és clar (per desgràcia encara és clar) que callem més davant els homes. I és que ells no poden entendre la major part de les coses de les quals ens queixem; si encara hi ha dones que no ho entenen! És més o menys com si ells ens intenten explicar el martiri que és que els peguin una coça als ous. Ens podem mig imaginar el mal, el podem relacionar amb algun dolor que hàgim sentit, però mai sabrem exactament com se senten. Doncs ells tampoc.

Mi vida en la carretera ha entusiasmat a tots els que formem el cercle d’avui a la Llibreria Malpaso -hi ha alguna de les assídues que no ha vingut, però a canvi també n’hi ha de noves-. I algú deixa anar una frase que m’arriba:

-Per a mi els llibres són un manual de vida, no els tinc com un objecte sagrat, els marco sense pudors ni manies.

Chapeau! Jo també. De fet m’agrada comprar llibres de segona mà, i encara més si estan ratllats.

Continuant amb la pregunta de si les dones se senten més cohibides de parlar quan hi ha homes, parlem de la memòria genètica i de la memòria de la desqualificació masculina, que van de la mà. “Com no hauríem de sentir que som menys, si hem estudiat la història de la nostra absència?” Em sembla una frase brillant, perquè qui estudia Camille Claudel, Judith Butler o Sofonisba Anguissoa a l’escola? Ningú. Els estudiem a ells: Rodin, Foucault i Michelangelo, elles només són amants, deixebles o aprenents de.

gloria steinem.jpg

Parlem de la importància de l’educació de Gloria Steinem, i de la figura del seu pare. El fet que no anés a l’escola de petita, i que el seu progenitor, a la seva manera, la tingués en compte i li donés importància, va fer que Steinem no adquirís els rols de gènere que moltes (sinó gairebé totes) les nenes tenen avui. La mare, per altra banda, és la figura de la dona que no va tenir la sort. Surt la similitud amb el model de “la loca del desván”, que jo no coneixia. Resulta que és un personatge de la novel·la Jane Eyre, una dona tan oprimida pel patriarcat que acaba perdent el sentit de la realitat. I estirant recordem la figura de Jualianne Moore a Las horas, la pel·lícula basada d’alguna manera en Mrs. Dalloway.

-La primera vegada que vaig veure la pel·lícula era jove, i no vaig entendre ben bé què li passava a aquella dona,- em sento molt identificada amb el que alguna de les participants diu, perquè jo tampoc ho vaig entendre en aquell moment, i probablement encara no ho acabo de captar.

Segons La mística de la feminidad, de Betty Friedan, aquesta dona -i moltes altres, sobretot durant els anys cinquanta- patia “el malestar que no té nom”: la dona que és bona mare i bona esposa; que es passa tot el dia tancada a casa tenint cura dels fills i esperant que el marit torni de fer feina, del món exterior, d’una vida productiva… En aquest moment plouen mencions a moltes obres de referència, entre les que aconsegueixo captar The yellow wallpaper i un parell de pel·lícules conec: La sonrisa de la Mona Lisa i Criadas y Señoras.

Algú s’atreveix a dir alguna cosa de les feminazis i s’encén un nou debat: a què ens referim, exactament, quan parlem de feminazis o feministes radicals? Perquè el feminisme és la igualtat entre homes i dones. Es pot ser Igualitari Radical? És una mica com ser Tolerant Radical, un oxímoron. Si en alguna part existeix un grup de dones que volen invertir el masclisme i arribar a aconseguir una societat de dones dominants i homes submisos, no sé com s’haurien de dir, però feministes segur que no (repeteixo, si és que existeixen!). Com a dada graciosa, la paraula feminazi va ser popularitzada per un locutor de ràdio conservador dels Estats Units, que la utilitzava per anomenar “una dona que creu que el més important en la vida és assegurar-se que es practiquin tants avortaments com sigui possible”. En fi, ho deixarem aquí… (bé, ho deixem amb aquesta cançó de Renee Goust, que està molt bé):

De nou em passa com sempre, i m’estic excedint i escrivint fins a la tercera pàgina (amb interlineat simple, que això hi fa molt), i em queda encara la meitat dels apunts que vaig prendre durant la sessió, més tot el que he descartat per considerar que no és tan rellevant com el que he escrit. Em falta parlar de com l’atractiu de Gloria Steinem afecta la seva carrera, de la seva relació amb la política, de com desmunta l’estereotip que molts tenim de Hillary Clinton i, més evidentment, dels seus viatges.

Però la paciència del lector és limitada (i crec que ja fa estona que l’he excedit) així que, per no perdre detall sobre la següent, veniu al Club de Lectura Feminista de La Tribu a la Llibreria Malpaso, aquesta vegada toca A Virginia le gustaba Vita, de Pilar Bellver i jugo amb avantatge, perquè aquest ja me l’he llegit!

Fins aviat!

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s