Club de Lectura Feminista #4

Primer de tot i abans que res, demanar disculpes per haver trigat tant a publicar la ressenya d’un llibre que em feia tantíssima il·lusió. A vegades, ja se sap, com més coses es volen dir d’algun tema, més costa ordenar els pensaments i dir-les com toca. El dinar de Nadal i els torrons també podrien tenir alguna cosa a veure amb aquesta tardança.

virginavita207x300.jpgFa uns quants divendres plovia a bots i barrals. Vaig arribar a la Llibreria Malpaso amb els mitjons xops i fred de peus, però tant m’era, avui tocava parlar de A Virginia le gustaba Vita, de Pilar Bellver, i per tant, tocava parlar de Virginia Woolf, una figura que com més gran em faig, més m’obsessiona.

(Si, abans de començar a llegir, voleu saber una mica més sobre la història de Virginia Woolf i Vita Sackville-West, us recomanem aquest article on s’expliquen en anglès, això sí, detalls sobre la seva relació)

Tot va començar quan vaig llegir Mrs. Dalloway fa uns anys, abans de fer els divuit. Una vegada vaig tenir un professor que va dir que els clàssics ho són, no perquè cada frase seva sigui bona, sinó perquè de tant en tant n’hi pots trobar alguna de sublim. I no crec que en aquella primera lectura entengués tot el que Woolf deia -i no sé si mai ho faré, perquè per por de trencar aquell amor incondicional i idealitzat no m’he atrevit a tornar-lo a agafar mai-, però sí que em vaig quedar amb frases i idees que no m’han abandonat des de llavors.

I també m’ha acompanyat la figura de Virginia Woolf fins al Club de Lectura Feminista de la Tribu d’avui. Només d’entrar, en Bernat, el llibreter, ens diu que hi ha una mala notícia, i una de bona.

-Home, la bona primer, no?

(Això no ho he dit jo, jo sóc de les que sempre volen la dolenta primer).

Resulta que el club de lectura s’allarga, de moment, fins al juny. No podria rebre millor notícia, crec que no hagués suportat que acabés al gener. La dolenta és que la Maria Antònia, la coordinadora del nostre grup, està malalta i no pot venir “però confia plenament en vosaltres, i sap que podreu mantenir el debat encès”.

Al principi patim una mica, perquè amb la pluja sembla que serem pocs, i sempre intimida això d’haver de prendre la iniciativa, i més si és per expressar opinions. Però de seguida arriben més i més membres del grup, i la confiança dels altres fa que ens deixem anar.

Les opinions són diverses, algunes diuen que ha estat el millor llibre del club de lectura, de moment, i d’altres troben que no val tant la pena. És el primer llibre que llegim on surt una relació homosexual (com a mínim obertament, recordem que a Las chicas, mai s’havia posat nom als sentiments d’Evie per Susan). Algú menciona que l’escena en què Vita diu a Virginia que li agradaria que escapessin juntes en cotxe li recorda a un fragment de la pel·lícula Carol, una de les poques de renom on la trama principal és la història d’amor entre dues dones.

Algú diu que el primer contacte que va tenir amb Virginia Woolf va ser al llegir Orlando, novel·la que el fill de Vita Sackville-West va qualificar de “la més llarga i encantadora carta d’amor de la literatura”. Jo aprofito per comentar que el vull llegir però, per desgràcia, tinc la traducció de Jorge Luis Borges, que és durament criticada per Pilar Bellver. Resulta que el bon home va trobar del més normal traduir la paraula anglesa mind com a “intel·ligència” quan es referia a un home i com a “esperit” en parlar d’una dona. Què us sembla? I això sense comptar que va suprimir fragments sencers perquè, a parer seu, sobraven. En fi, traduttore traditore, que diuen, però Borges la va fer molt grossa i jo, com a càstig, ja no llegiré cap altra traducció seva.

Aviat comencem a parlar de la figura de Woolf en si. Com Bellver ens dóna una imatge tan diferent de la que hem estat llegint i veient durant anys. Probablement perpetuada per Quentin Bell, el seu nebot que va escriure una extensa biografia de l’autora -que vaig començar a llegir però no recordo massa-, la imatge d’una Virginia Woolf fràgil, boja i que pot explotar en qualsevol moment és desmentida per Pilar Bellver i, segons diu al llibre, també per Irene Chikiar Bauer, que va escriure l’any passat Virginia Woolf: la vida por escrito (llibre que em fa vergonya admetre que encara no tinc). Les dues autores coincideixen en transmetre una imatge molt allunyada de la que pot tenir el públic que s’hagi quedat amb l’escriptora estrambòtica i llunàtica de la pel·lícula Las horas, que és com gairebé tothom concep Woolf, i la presenten com una dona que, malgrat haver patit depressió en el passat i ser concebuda per tothom com a fràgil, era forta no estava, ni de lluny, boja.

Arran d’això, surt el tema del suïcidi. I és molt interessant, perquè una de les noies del club, lectora àvida de Stefan Zweig, ens fa adonar de la diferència del tractament del suïcidi d’aquest i del de Woolf. L’home que es lleva la vida és el geni incomprès, mentre elles són boges. Veiem això amb Hemingway, Larra o Werther, el personatge de novel·la de Goethe. Aquest darrer va despertar tanta admiració entre els joves contemporanis que durant un temps es va parlar de l’efecte Werther, i es deia que molts intel·lectuals s’havien suïcidat després de llegir el llibre; tot i que això resulta ser més un mite que una realitat, però ens adonem de fins a quin punt es pot idealitzar aquesta imatge d’home que és tan intel·ligent i sensible que no pot resistir les conseqüències de l’estupidesa o la irracionalitat humana i, en un darrer acte de valentia, posen fi a la seva vida. A l’altra banda hi són elles: Sylvia Plath, que va posar el cap al forn i Woolf, que es va omplir les butxaques de pedres i es va tirar a un riu. Com si en lloc de decisions, haguessin estat rampells de desequilibrades mentals.

Tornant al llibre, que és el tema que toca tractar, moltes coincidim a dir que la història que Virginia explica a Vita sobre el seu breu romanç amb una actriu espanyola és una de les millors parts del llibre. M’atreveixo a dir que el que em molesta una mica d’aquesta obra és que, posats a llegir cartes, m’estimaria més llegir les originals que no pas una interpretació de Bellver. Entenc que ella ajunta en un parell de cartes una història que, probablement, va succeir en un intercanvi de més d’un centenar de missives, però tot i així, llegir una carta que imita les de Virginia Woolf, a mi, que probablement la tinc massa idealitzada, no em va apassionar.

És un llibre que desperta moltes opinions diferents. A algunes els ha agradat més la segona part (si heu llegit el llibre, sabreu que la primera part són cartes fictícies entre Virginia Woolf i Vita Sackville-West, mentre la segona és la conversa entre una escriptora/estudiosa de Virginia Woolf amb la seva neboda adolescent); d’altres, com jo, hem trobat que malgrat el que es diu està molt bé i és educatiu, la segona part no té ni cap ni peus perquè descriu una situació d’acceptació i normalització de l’homosexualitat que no existeix.

Els últims deu minuts van ser una barreja de temes diferents. Sempre ens passa, que quan veiem que és l’hora de plegar i que queden encara tants temes interessants per debatre, saltem d’un a l’altre una mica caòticament. Parlem de com vivim en una societat on es té por a parlar de les emocions, de la gent que opina sobre l’embaràs de les embarassades sense que aquestes els demanin res i de la política don’t ask, don’t tell que regnava a l’exèrcit dels Estats Units (i potser encara ho fa avui).

Per tancar una mica, fent la funció de Maria Antònia, vam concloure que el llibre, si més no, aconsegueix fer més accessible la figura d’una autora que, per a molts, resulta distant i difícil; que l’autora ha aconseguit transmetre l’amor i la passió a través de les cartes, així com donar una veu pròpia a les dues dones. Finalment dir que, tot i que me n’he assabentat quan escrivia aquesta crònica i, per tant, no ho vaig poder mencionar al Club de Lectura, he descobert que s’està produint un film de la història d’amor entre les dues escriptores, i s’estrenarà aquest 2017 sota el títol Vita and Virginia. Encreuem els dits perquè estigui a l’altura.

Per finals de gener vam quedar que llegiríem Tea Rooms, de Luisa Carnés, autora de la generació del 27, per si voleu seguir-nos presencialment o en línia. Doncs vinga, a llegir s’ha dit!

-Wild

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s