Feminisme: ser o no ser, aquesta és la qüestió

No acostumo a publicar la meva opinió sovint enlloc. Si més no, la opinió personal que va més enllà de si un llibre m’ha semblat bo o no, o de si una pel·lícula val (segons el meu qüestionable criteri) els vuit euros que costa l’entrada al cinema.

Però quan ho faig, quan dono la meva opinió obertament i, encara més, quan la dono per escrit, és perquè alguna cosa em motiva prou com per decidir que pot importar a altra gent.

Ahir vaig assistir al Club de Lectura Feminista de la Tribu que a Barcelona es fa a la llibreria Malpaso un cop al mes. I, és clar, va sortir el tema de Paula Echevarría. L’actriu es va manifestar ahir, si no m’equivoco, amb un discurs que vaig trobar força acceptable fins que va pronunciar la (per a mi) lapidària sentència “No es ser feminista. El querer ser válida, el querer tu trabajo y tu posición, además de querer a la persona a la que tienes al lado no es ser feminista, es querer ser persona”. Precisament, estimada (o no) Paula, això mateix és ser feminista.

Grace Paley diu al seu conte/article Ampliando los límites de la acción:
“¿Cuál es su definición de feminismo?
Cualquier definición debe emplear la palabra “patriarcado”. Si eres feminista significa que sabes que lo normal durante varios miles de años ha sido que los hombres se adueñen del destino de las vidas de las mujeres, y que eso no es natural. Es una forma antinatural de organizar la vida en la tierra. El feminismo no consiste en hacer una lista de prioridades y de opresiones, sino en exigir cambios a una escala aún mayor, situando las vidas de las mujeres en el mismo plano central que para la mayor parte de los radicales ocupan la clase o la raza, y mostrando cómo se relacionan.”

És força (molt) increïble com es pot ser tan concís i clar en una definició. És probablement la definició més lúcida que he llegit mai del feminisme.
Perquè tot i que el discurs d’Echevarría era ben intencionat, ha fet més mal que el bé que han pogut fer 10 llibres feministes que s’han publicat aquest any (o 400, com encertadament va dir una companya meva del Club de Lectura Feminista). Perquè quan semblava (o a mi m’ho semblava), que el terme “feminista” s’estava començant a entendre, sentir un discurs així et fot una hòstia que et tira a terra. Perquè a dia d’avui és trist que no s’hagi entès -o no s’hagi volgut entendre-, que el feminisme no és el contrari del masclisme.

Després de la definició de Paley no puc afegir res més, però em sembla que dones com Echevarría, sense voler, es tiren pedres contra el seu propi teulat. Entenem que és una dona que encaixa perfectament als cànons del que la societat patriarcal pot entendre com a “la dona perfecta”: guapa, estilosa, presumida, llesta (però no un llest “amenaçant”, com d’altres), dolça… No fa, com Virginie Despentes, un discurs escrit des de “la fealdad, y para las feas, las viejas, las camioneras, las frígidas, las mal folladas, las infollables, las histéricas, las taradas, todas las excluidas del gran mercado de la buena chica”, això està clar.

Però el que hauria de quedar clar és que ser dona i no ser feminista és com ser homosexual i homòfob, una contradicció que només fa que fer-nos mal a nosaltres i a les nostres -mares, àvies, filles, cosines, germanes, nétes-, perquè és molt fàcil i bonic deixar que lluitin pels teus drets, però si has decidit no col·laborar, com a mínim, no ajudis a caure.

-Wild

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s