Feminisme: ser o no ser, aquesta és la qüestió

No acostumo a publicar la meva opinió sovint enlloc. Si més no, la opinió personal que va més enllà de si un llibre m’ha semblat bo o no, o de si una pel·lícula val (segons el meu qüestionable criteri) els vuit euros que costa l’entrada al cinema.

Però quan ho faig, quan dono la meva opinió obertament i, encara més, quan la dono per escrit, és perquè alguna cosa em motiva prou com per decidir que pot importar a altra gent.

Ahir vaig assistir al Club de Lectura Feminista de la Tribu que a Barcelona es fa a la llibreria Malpaso un cop al mes. I, és clar, va sortir el tema de Paula Echevarría. L’actriu es va manifestar ahir, si no m’equivoco, amb un discurs que vaig trobar força acceptable fins que va pronunciar la (per a mi) lapidària sentència “No es ser feminista. El querer ser válida, el querer tu trabajo y tu posición, además de querer a la persona a la que tienes al lado no es ser feminista, es querer ser persona”. Precisament, estimada (o no) Paula, això mateix és ser feminista.

Grace Paley diu al seu conte/article Ampliando los límites de la acción:
“¿Cuál es su definición de feminismo?
Cualquier definición debe emplear la palabra “patriarcado”. Si eres feminista significa que sabes que lo normal durante varios miles de años ha sido que los hombres se adueñen del destino de las vidas de las mujeres, y que eso no es natural. Es una forma antinatural de organizar la vida en la tierra. El feminismo no consiste en hacer una lista de prioridades y de opresiones, sino en exigir cambios a una escala aún mayor, situando las vidas de las mujeres en el mismo plano central que para la mayor parte de los radicales ocupan la clase o la raza, y mostrando cómo se relacionan.”

És força (molt) increïble com es pot ser tan concís i clar en una definició. És probablement la definició més lúcida que he llegit mai del feminisme.
Perquè tot i que el discurs d’Echevarría era ben intencionat, ha fet més mal que el bé que han pogut fer 10 llibres feministes que s’han publicat aquest any (o 400, com encertadament va dir una companya meva del Club de Lectura Feminista). Perquè quan semblava (o a mi m’ho semblava), que el terme “feminista” s’estava començant a entendre, sentir un discurs així et fot una hòstia que et tira a terra. Perquè a dia d’avui és trist que no s’hagi entès -o no s’hagi volgut entendre-, que el feminisme no és el contrari del masclisme.

Després de la definició de Paley no puc afegir res més, però em sembla que dones com Echevarría, sense voler, es tiren pedres contra el seu propi teulat. Entenem que és una dona que encaixa perfectament als cànons del que la societat patriarcal pot entendre com a “la dona perfecta”: guapa, estilosa, presumida, llesta (però no un llest “amenaçant”, com d’altres), dolça… No fa, com Virginie Despentes, un discurs escrit des de “la fealdad, y para las feas, las viejas, las camioneras, las frígidas, las mal folladas, las infollables, las histéricas, las taradas, todas las excluidas del gran mercado de la buena chica”, això està clar.

Però el que hauria de quedar clar és que ser dona i no ser feminista és com ser homosexual i homòfob, una contradicció que només fa que fer-nos mal a nosaltres i a les nostres -mares, àvies, filles, cosines, germanes, nétes-, perquè és molt fàcil i bonic deixar que lluitin pels teus drets, però si has decidit no col·laborar, com a mínim, no ajudis a caure.

-Wild

Anuncios

Un harem amb ulls de nena

9788498728552.jpg          Arribo un dia més a la llibreria Malpaso amb la il·lusió que ja s’ha convertit en tradició un divendres al mes. La Maria Antònia, que acostuma a ser la nostra dinamitzadora, ens va avisar ahir que no podria venir, però ens va dir que confiava en nosaltres. Va demanar a una altra noia del grup si podia moderar ella la tertúlia i així vam quedar que seria. Quina sorpresa es va endur la pobre moderadora improvisada quan, en arribar a la Malpaso, es va adonar que s’havia llegit el llibre que no era!

Al final, però, tot va anar bé, perquè a mida d’anar-li explicant a ella una mica la trama i els personatges del llibre, va anar sortint la conversa, que al principi sempre es presenta més tímida i escorredissa, i va desenvolupar en una de les sessions on tothom vol dir-hi la seva, com sempre.

Llegeix més

Club de Lectura Feminista #4

Primer de tot i abans que res, demanar disculpes per haver trigat tant a publicar la ressenya d’un llibre que em feia tantíssima il·lusió. A vegades, ja se sap, com més coses es volen dir d’algun tema, més costa ordenar els pensaments i dir-les com toca. El dinar de Nadal i els torrons també podrien tenir alguna cosa a veure amb aquesta tardança.

virginavita207x300.jpgFa uns quants divendres plovia a bots i barrals. Vaig arribar a la Llibreria Malpaso amb els mitjons xops i fred de peus, però tant m’era, avui tocava parlar de A Virginia le gustaba Vita, de Pilar Bellver, i per tant, tocava parlar de Virginia Woolf, una figura que com més gran em faig, més m’obsessiona.

(Si, abans de començar a llegir, voleu saber una mica més sobre la història de Virginia Woolf i Vita Sackville-West, us recomanem aquest article on s’expliquen en anglès, això sí, detalls sobre la seva relació)

Llegeix més

Club de Lectura Feminista #3

mi-vida-enArribo a casa emocionada després de la sessió del Club de Lectura Feminista d’avui. Només puc pensar que ja en duem tres, i que ja només ens en queden dues -per sort, des de La Tribu es va afegir un llibre més, si no la que ve ja seria l’última!-. M’he sentit com en aquells grups de discussió que es mencionen tot sovint al llibre Mi vida en la carretera, de Gloria Steinem, el protagonista de la vetllada.

Abans que res, he de confessar que no m’he pogut acabar el llibre. Hi estic treballant, estic enganxada i m’apassiona la vida d’aquesta mena de súper-heroïna defensora de les minories. Sí, és una defensora de les races (tot i que potser no hauríem de parlar de races, la veritat és que en aquest tema sempre he tingut dubtes sobre el que ofèn, el que no ofèn, el que és biològicament correcte i el que és simplement realista), de les orientacions sexuals, i de les dones. Com, que les dones som una minoria? Però si som la meitat de la població! Ah, sí, però una minoria no té per què ser estrictament “un grup de persones numèricament minoritari”, sinó que aquí estem parlant d’un grup de persones que, històricament (i no tan històricament) ha estat poderosament minoritari. Això vol dir aquell(e)s a qui no s’ha escoltat, aquell(e)s a qui no s’ha tingut en compte, aquell(e)s que encara arrosseguen el pes d’haver estat sempre ciutadan(e)s de segona classe.

Llegeix més

Club de Lectura: generacions de dones

“Sorprendente y conmovedora. Narrada con un pulso apasionante Los abismos nos presenta la historia de tres generaciones de mujeres, de tres vidas de descubrimientos y de retos diarios, de sobresaltos que irrumpen y lo cambian todo. Una historia en la que la soledad, la incertidumbre y la pérdida se entremezclan con la tenacidad, con el amor y, sobre todo, con el asombro.”

los-abismosAixí se’ns presenta Los Abismos, el nostre llibre del mes, a la contraportada. Segur que si encara no el teniu, només amb aquestes paraules us entra la dèria per demanar-lo avui mateix a Expediciones Polares, editorial de la qual cada vegada estem més enamorades.

Des que aquest llibre va caure en les nostres mans (mentida, des que en vam llegir la descripció per internet) ens va atrapar la idea, no única ni nova, però sí encisadora, de “la història de tres generacions de dones”. Perquè, que potser no som el que ens han fet els qui venien abans que nosaltres?

Llegeix més

Descobrint Iban Petit

iban .jpgCom ja sabeu, aquest mes el protagonista del Club de Lectura és Los Abismos, d’Iban Petit. Tot i que no havíem llegit mai res d’aquest autor donostiarra definit com un emprenedor incansable i un escriptor de vocació per l’editorial Expediciones Polares, el seu llibre ens va cridar l’atenció tan bon punt vam conèixer la seva existència. Però aquesta no es tracta de la primera novel·la de Petit, i és que ja té publicada Anotaciones Circulares, una història que parla de la cerca de la identitat pròpia, de la realització d’un mateix i del desig de llibertat; un llibre que, tard o d’hora, acabarem llegint segur.

Però avui volem compartir amb vosaltres un parell d’articles, perquè ens dóna la sensació que Iban Petit no para mai d’escriure i, el més important, escriu de tot. A la seva pàgina web podreu trobar-hi moltíssimes col·laboracions que ha fet amb diversos mitjans, i nosaltres volem comentar aquí les que més ens han agradat.

Llegeix més

Club de Lectura Feminista #2

Sin título-4Acabada ja la segona sessió del Club de Lectura Feminista de La Tribu, em disposo a fer-ne un resum, una petita crònica o un modest escrit, sempre subjectiu, és clar. Per divendres 4 de novembre ens havíem de llegir el que sembla ser el nou “hit” de la literatura nord-americana: las Chicas, d’Emma Cline, a qui no atorgaré adjectius com “la joveníssima” perquè:

  1. és més gran que jo
  2. si fos ella em molestaria que aquest fos l’adjectiu que sempre m’acompanyés
  3. Ben Brooks és més jove que ella i ha escrit un dels meus llibres preferits, així que estic acostumada a llegir millennials

Llegeix més

Club de Lectura de Novembre

Si ens heu anat seguint a xarxes socials, haureu vist que estem molt emocionades pel llibre que toca aquest mes. Primer de tot, perquè és d’Expediciones Polares, una editorial independent que “busca històries noves, universos per descobrir i terres polars que recórrer i compartir” i que mai ens ha deixat indiferents. Però també estem contentes perquè ens ha obert les portes al món d’un autor fantàstic.

los-abismos

Llegeix més

Adéu al silenci, adéu al tabú

Deia Hanya Yanagihara, autora de Tan poca vida, en una entrevista que als homes no se’ls anima a parlar com a víctimes de violació. Tot i que el llibre fa referència a un cas concret i no pretén donar “una perspectiva política sobre aquest drama” és cert que posa sobre la taula una qüestió que sovint ha estat amagada, maquillada o, si més no, incòmoda. Jude és el gran protagonista de la novel·la, un home que viu les coneqüències del trauma de per vida que suposa ser víctima d’abusos sexuals durant la infància. La culpabilitat, la humiliació i l’autoodi són alguns dels sentiments que es repeteixen una vegada i una altra en aquests casos que, desgraciadament, encara avui dia són massa poc coneguts.

default

Llegeix més